Cultura del Bronx

A les cultures nord europees es premia la bona conducta,
s'educa als menuts amb els valors de solidaritat, respecte i civisme.
Al sud d'Europa però, no passa així,
si més no, els resultats són molt diferents.
Al nord, a Alemanya, si llences un paper a terra, per posar un exemple,
més enllà de patir per si l'autoritat et veu i et cau una multa,
has d'estar més preocupat perque un ciutadà no et vegi.
Allà et renyen (si, com quan tenies 3 anys) i ho fan
amb el convenciment d'intentar canviar la teva actitud,
posan-te en evidència públicament. I pobre de tu que repliquis!
Al sud, a casa nostra, per desgràcia tenim una altra cultura,
la del passotisme. Però si a sobre, tens el dia lúcid i t'atreveixes
a cridar l'atenció a algú per haver fet quelcom incívic o imprudent,
encara estàs exposat a que l'individu en qüestió se t'encari
i et digui de tot menys bonic. És la cultura del Bronx, de la llei del més fort,
del que faig el que em surt dels collons, i ai de tu si em dius res!
Ens volem enmirallar amb les cultures nòrdiques
i estem a anys llum d'elles. Si, som Europeus, però no estem a l'alçada.
Mentre el nostre comportament com a comunitat tingui per bandera l'incivisme,
la falta de respecte pel nostre entorn, per la ciutat, pels nostres veïns...
continuarem sent un país de segona.
Europeu si, però de segona. 

No, jo no el vaig veure...

Es veu que ahir es va celebrar un debat
electoral entre el PSOE i el PP.
Un debat que pel que diuen, ha costat
(ENS HA COSTAT) una pasta...
Amb la que està caient...!
Com podeu imaginar, jo no el vaig veure.
No volia perdre el temps en escoltar
al senyor Rubaljoy, no m'interessa
gens ni mica el que puguin dir.
Ni PP ni PSOE ens solucionaran res.
Variant el sentit d'una frase coneguda,
són els mateixos gossos amb diferent collar.
I què fan els partits catalans?
CiU amb Duran y Lérida al capdavant
creieu que farà quelcom per defensar
els drets de Catalunya? I què dir del PSC?
Completament desapareguts. Si, si... desapareguts.
Del PSC ja no en queda res,
amb la Ministra de Defensa al capdavant,
només defensaran el "socialisme"
des del PSOE més espanyolista.
Al PPC no cal que dediqui una sola paraula més.
I dels independentistes què?
Paradoxament, els que criden i fan soroll
en favor de la unitat, a favor de la independència,
són els que ara estan fent campanya
perquè la ciutadania voti en blanc,
que voti nul o que simplement, no vagi a votar.
Senyores i senyors, només hi ha una sortida de la crisi,
i aquesta passa per l'autodeterminació del poble català.
I per assolir això només hi ha un camí,
la unitat del poble per treballar per la independència.
I qui lidera aquest camí? ERC+RCAT+CatalunyaSi!
Cada dia és més clar on és la unitat independentista,
on son les persones que vetllaran i lluitaran
perquè Catalunya sigui un nou estat europeu.
Jo ho tinc molt clar: el 20-N #joBosch.

Gora Euskal Herria! Agur ETA!

No hi havia millor manera de retornar
a l'activitat d'aquest bloc.
Avui, el dia després de l'anunci de la
banda terrorista ETA a deixar la lluita armada,
inicio aquesta segona temporada
amb una nova tassa especialment triada per a
l'ocasió, com no podia ser d'una altra manera,
i que de manera excepcional substituïrà
a la que utilitzo des de l'inici del bloc.
Que aquest nou escenari que estem encetant
serveixi per dialogar, consensuar i
definitivament, poder donar l'oportunitat
de decidir dels pobles que tants
i tants anys han estat oprimits pels
estats espanyol i francès.
Pas a pas, dia a dia, seguim caminant
cap a la independència.
Agur ETA!
Gora Euskal Herria!
Visca Catalunya!

PD: Gràcies E&N per la tassa ;)

I 15...!!!

Què important és una xifra per tota una ciutat...
Petits detalls que podrien passar desaparcebuts
si no fós per la importància que prenen
quan la massa popular se'ls fa seus
i se'n fa ferma admiradora i devota.
Avui una ciutat ballarà, cantarà, saltarà al
voltant d'aquest número; d'una tonada, el bequetero
i d'uns gegants, la familia Robafaves.
Només és un punt d'inici d'uns dies plens de tradició,
cultura, esbarjo i alegria. Uns dies que
de ben segur també tindràn el seu petit detall
que fa de la festa única i especial.
La tradició es barreja amb la modernitat,
fent un còctel explosiu i enfrescador.
La cultura és la nostra ensenya d'identitat,
si la perdem no serem ningú,
perdrem les nostres arrels.
No podem deixar-la de banda, no podem
retallar-la ni des dels ajuntaments, ni des de
les institucions nacionals.
És per això de la importància de
la seva preservació i de la seva recuperació.
És per això que vull felicitar a totes les persones,
colles, agrupacions, entitats i grups folklòrics,
que treballen dia a dia, any a any, perquè
la nostra cultura popular no defalli mai.
I tanmateix animo a totes aquelles persones
que tinguin sensibilitat per la nostra identitat,
per la nostra cultura, a participar-hi
activament i fer-la més gran.
Bastoners, diables, bèsties de foc,
sardanes, balls de gitanes, gegants,
trabucaires, àligues, lleons, dracs,
mulasses i bestiari divers... tant és, tots sumem.
Com mataroní i santero que sóc, us vull desitjar,
mataronins i mataronines, capgrossos d'arreu,
que tingueu unes Santes genials!
GLÒRIA A LES SANTES!!!!

Independence Day

No, avui no parlaré de cinema de ciència ficció,
parlaré de realitat, la nostra realitat.
Avui, 4 de juliol, els Estats Units d'Amèrica
celebren el Dia de la Independència,
commemorant aquell 4 de juliol de 1776,
quan es signà la Declaració d'Independència i així,
separar-se definitivament de l'imperi Britànic.
Catalunya fa 3 segles que està submisa,
i fa 3 segles que el poble català lluita
per retrobar la llibertat.
Diverses estadístiques, estudis, mitjans, etc. diuen
que cada dia estem més aprop de la independència.
Què ens cal llavors per fer la passa endavant i
signar la nostra Declaració d'Independència?
Cada dia hi ha més massa social que veuria bé
la independència de Catalunya, ja sigui
per raons culturals, ideològiques, històriques i,
la raó que cada cop pren més força, l'econòmica.
Només cal que ens posem d'acord per anar a una,
tant les persones que dia a dia sortim al carrer
i treballa per tirar endavant el país,
com la classe política,
que últimament sembla que està força perduda...
Només hi ha una camí, una direcció,
i tots i totes ho sabem,
independència significa sortir de la crisi.
I doncs, a què esperem?
Tant de bo, ben aviat, Catalunya també pugui
celebrar el seu Dia de la Independència.

De polítics, Raholes i bons tios

Ahir vaig tenir l'oportunitat de llegir una perla
de la Rahola en un mitjà de comunicació.
La Rahola deia "Oriol Junqueras és tan bon tio 
que li anirà molt malament a ERC".
Sembla ser que ser "bon tio" no s'estila en el
món polític. Tanmateix, ser bon polític tampoc.
Però més lluny de valorar si un "bon tio" pot
triomfar en política, i més concretament a ERC,
com diu la Rahola, crec que el que ens hauriem
de preocupar és per la manca de "bons tios (i ties)"
en política. Que no ens preocupi que un "bon tio"
lideri ERC. Ens ha de preocupar el cercar
més "bons tios (i ties)" perquè li facin costat i
treballin per fer d'ERC i de la classe política catalana,
un exemple de "bons tius (i ties)", i un exemple de
bons polítics. En la situació actual de desengany
social amb la classe política, és imprescindible que
els "bons tios (i ties)" passin a primera
línia política i treballin amb el seu talent,
tant amb el cor com amb el cap.
ERC necessita més "bons tios (i ties)".
ERC necessita Junqueras, Catalunya també.

D'indignes, indignats, i hooligans organitzats

En els darrers dies estem veient moviments
socials, d'indignats, que demanen més dignitat
a uns suposats indignes. Aquest fet
el podem enmarcar en diverses realitats,
a nivell local, nacional, mundial.
Però què passa quan els indignats
es transformen en indignes?
La dignitat es medeix amb el nivell
de hooliganisme dels indignats?
Jo estic indignat, amb moltes coses de la vida,
però no per això em permeto la llicència de
fer el hooligan, perquè tot s'hi val quan
es tracta de defensar la dignitat.
Darrerament estic indignat amb els indignats,
perquè han sobrepassat els límits de la legalitat,
ja sigui mostrant banderes anticonstitucionals,
com agredint als representants polítics.
No pretenc ser defensor ni dels indignats,
ni dels indignes. Jo se quina és la meva realitat,
i aquesta la puc defensar fins la mort,
amb dignitat, però la dels altres no,
perquè estic desinformat, com la majoria
d'indignes, com la majoria d'indignats.
Aquí rau el problema de tot plegat, la informació.
Estem bombardejats d'informació, però el problema
no és la quantitat sinó la qualitat de la que rebem.
No creieu que si els indignats i els indignes
seiéssin al voltant d'una taula i exposséssin
els seus respectius punts de vista, no treuriem
una informació realista, clara i contrastada?
No es pot parlar ni actuar des de la ignoràcia,
com a mínim, amb dignitat.